De la mar i la vida
I
Mon cor es una platja llunyana, remorosa
que s'obri esgarrifat davant les aigües blaves,
d'una mar sempre inquieta, sempre rulla i ardida.
Mon cor no te voreres. Es pou inabastable
fet d'eixa areneta fina, porosa, menudeta,
que rep i mai no torna la pols de les onades.
Mon cor es eixa arena, tan sols humitejada
d'uns besos fets d'escumes que mai al pit no quallen.
Mon cor es una plaja calenta i avorrida
on les mateixes ones van sempre a deturar-se.
Reialme del silenci, de soletat, d'angúnia,
inútilment aguaita les naus que mai no passen.
Mon cor és vora inhòspita per a les aus marines
que mai no voletegen ni a fer son niu devallen.
I es fita revinclada que atura els blaus desitjos,
i es mur d'on refluixen les blaves esperances.
Es ratlla torta i dèbil entre la carn farcida
i l'esperit altívol que albira les estrelles.
II
Mon cor sap de tempestes brollades a l'entanya
més fonda dels abismes, on mai no aplega el sol.
Mon cor, a les vegades, se sent joguina trista
d'un cercle formidable de llamps, ones i trons.
Llavors del pit s'aixequen, com d'un volcà antiquíssim
aqueixos monts d'escumes que semblen rius de foc.
I tot es torna espurna, i tot llampeja en flames,
i tot es mulla i crema, ¡i tot va cap al fons!
Pero mon cor tremola més encara aleshores,
quan la tormenta guaita i el cel es fa tot groc;
quan la mar es fa tova i els ocells no refilen,
quan l'angoixa és silenci, i el silenci és tot por.
¡Oh les hores prenyades de marors tormentoses
que la mar entumixen i fan el pit tot gros...!
¿Qui sap la trajectòria que porta la tempesta?
Del raig, ¿qui sap la via? ¿qui sap d'on vindrà el tro?
I en tant s'unflen les ones i el cel es nuvoleja;
en tant del vent esclaten, feréstecs, els udols;
mon cor sent que s'ofega perdut dins d'un abisme,
i es creu volva d'escuma que poc a poc es mor.
III
Sols que la mar -¡la vida!- no és sempre tro i tormenta.
Poques, pero no manquen estances de bonança.
¡Quina pau tan amable, quin gaudi tan difícil
se sent a la vorera d'una mar sempre en calma!
Mon cor vol aturar-se davant ses aigües blaves.
¡I allí sentirse sempre besat fins a l'entranya!
Rol
No puc; no puc restar sense companya
jo sol, vora la mar.
No vull que al cor arrele la migranya
ni que arrele la boira al meu escar.
No vull; no vull passar hores eternes
vora la mar, jo sol.
Aniré al port, i a totes les tavernes
tinc que cridar, esgarrifat, un rol:
anem tots a la mar; gaudim la vida
baix un mateix caliu.
La soletat és trista i avorrida;
fruïm de la companya el goig festiu.
Anem junts a la vida i a la peixca
cantant el mateix cant.
Fem tots que al cor, amorosit, li creixca
un sol roser amable tot flairant.
No ens quedem a la vora, com despulles
d'un mar entormentat.
No ens quedem al camí, com eixes fulles
que el vent, furiós, escup cap al costat.
Nveguem per la mar i per la vida
ab dolça germanor.
Fem via junts, puix que una mar nos crida
i un mateix sol nos dona sa calor.
Veniu, germans. De perles i de peixos,
tot es de gom a gom.
Llancem al fons dels greus rencors el feixos,
juntem els cors, i un llom a l'altre llom.
Veniu, germans, la mar tota es drecera;
no en te de mals camins.
Si cal, juntarem tots les forces per a
lliurar-nos de torments i de dofins.
I en la vida també, per dur que siga
hem d'anar sempre amunt.
I amb els brius d'uns i d'atres, la fatiga
no ens privarà fer nostre el darrer munt.
Veniu, germans, abans que el sol s'esblame,
ans que vinga la nit.
No esperem caminar quen ja no flame
la flor de l'esperança al nostre pit.
Mon cor es una platja llunyana, remorosa
que s'obri esgarrifat davant les aigües blaves,
d'una mar sempre inquieta, sempre rulla i ardida.
Mon cor no te voreres. Es pou inabastable
fet d'eixa areneta fina, porosa, menudeta,
que rep i mai no torna la pols de les onades.
Mon cor es eixa arena, tan sols humitejada
d'uns besos fets d'escumes que mai al pit no quallen.
Mon cor es una plaja calenta i avorrida
on les mateixes ones van sempre a deturar-se.
Reialme del silenci, de soletat, d'angúnia,
inútilment aguaita les naus que mai no passen.
Mon cor és vora inhòspita per a les aus marines
que mai no voletegen ni a fer son niu devallen.
I es fita revinclada que atura els blaus desitjos,
i es mur d'on refluixen les blaves esperances.
Es ratlla torta i dèbil entre la carn farcida
i l'esperit altívol que albira les estrelles.
II
Mon cor sap de tempestes brollades a l'entanya
més fonda dels abismes, on mai no aplega el sol.
Mon cor, a les vegades, se sent joguina trista
d'un cercle formidable de llamps, ones i trons.
Llavors del pit s'aixequen, com d'un volcà antiquíssim
aqueixos monts d'escumes que semblen rius de foc.
I tot es torna espurna, i tot llampeja en flames,
i tot es mulla i crema, ¡i tot va cap al fons!
Pero mon cor tremola més encara aleshores,
quan la tormenta guaita i el cel es fa tot groc;
quan la mar es fa tova i els ocells no refilen,
quan l'angoixa és silenci, i el silenci és tot por.
¡Oh les hores prenyades de marors tormentoses
que la mar entumixen i fan el pit tot gros...!
¿Qui sap la trajectòria que porta la tempesta?
Del raig, ¿qui sap la via? ¿qui sap d'on vindrà el tro?
I en tant s'unflen les ones i el cel es nuvoleja;
en tant del vent esclaten, feréstecs, els udols;
mon cor sent que s'ofega perdut dins d'un abisme,
i es creu volva d'escuma que poc a poc es mor.
III
Sols que la mar -¡la vida!- no és sempre tro i tormenta.
Poques, pero no manquen estances de bonança.
¡Quina pau tan amable, quin gaudi tan difícil
se sent a la vorera d'una mar sempre en calma!
Mon cor vol aturar-se davant ses aigües blaves.
¡I allí sentirse sempre besat fins a l'entranya!
Rol
No puc; no puc restar sense companya
jo sol, vora la mar.
No vull que al cor arrele la migranya
ni que arrele la boira al meu escar.
No vull; no vull passar hores eternes
vora la mar, jo sol.
Aniré al port, i a totes les tavernes
tinc que cridar, esgarrifat, un rol:
anem tots a la mar; gaudim la vida
baix un mateix caliu.
La soletat és trista i avorrida;
fruïm de la companya el goig festiu.
Anem junts a la vida i a la peixca
cantant el mateix cant.
Fem tots que al cor, amorosit, li creixca
un sol roser amable tot flairant.
No ens quedem a la vora, com despulles
d'un mar entormentat.
No ens quedem al camí, com eixes fulles
que el vent, furiós, escup cap al costat.
Nveguem per la mar i per la vida
ab dolça germanor.
Fem via junts, puix que una mar nos crida
i un mateix sol nos dona sa calor.
Veniu, germans. De perles i de peixos,
tot es de gom a gom.
Llancem al fons dels greus rencors el feixos,
juntem els cors, i un llom a l'altre llom.
Veniu, germans, la mar tota es drecera;
no en te de mals camins.
Si cal, juntarem tots les forces per a
lliurar-nos de torments i de dofins.
I en la vida també, per dur que siga
hem d'anar sempre amunt.
I amb els brius d'uns i d'atres, la fatiga
no ens privarà fer nostre el darrer munt.
Veniu, germans, abans que el sol s'esblame,
ans que vinga la nit.
No esperem caminar quen ja no flame
la flor de l'esperança al nostre pit.
Leopoldo Peñarroja Centelles, 1960
Aún quedan dos partes de esta poesía, Peixquera i Prec a sant Pere, patró dels mariners, pero con estas dos partes es suficiente para hacerse una idea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario